NUSSBAUM i les Capacitats (Català) — Transcript

Martha Nussbaum és una destacada filòsofa nord-americana, coneguda per les seves aportacions en els camps de l'ètica i la política. En la seva obra, ha integrat i reinterpretat diverses tradicions filosòfiques per encarar qüestions contemporànies com el desenvolupament humà, la justícia, les emocions o la dignitat.

Entre les seves principals influències hi ha Aristòtil, els estoics, Kant, Mill, Rawls i Amartya Sen, economista guardonat amb el Premi Nobel d'Economia, amb qui ha treballat per desenvolupar la teoria de les capacitats.

En què consisteix aquesta?

L'enfocament de les capacitats és una alternativa als enfocaments tradicionals de l'economia del benestar.

Durant molt de temps, els economistes i dissenyadors de polítiques han mesurat la qualitat de vida d'un país amb relació al seu Producte Interior Brut. El PIB és un indicador econòmic que mesura el valor total de la producció d'un país durant un any.

A partir d'aquest, s'avalua la salut econòmica d'un país i es compara amb el dels altres països i períodes. Es considera que un PIB creixent indica una economia sana i un PIB estancat o en retrocés pot ser un indicador de problemes econòmics. Aquest model es troba especialment arrelat en l'anàlisi dels països considerats en vies de desenvolupament.

Així, des de la perspectiva del PIB, països com l'Índia han experimentat al llarg de les últimes dècades un creixement notable de la seva economia.

Ara bé, Nussbaum es pregunta de quina manera aquest creixement afecta o reverteix en termes reals de benestar sobre tota la població?

Per respondre a aquesta pregunta, en el seu llibre Crear Capacitats, exposa la història personal de la Vasanti.

La Vasanti és una dona índia d'origen humil, amb un marit alcohòlic i addicte al joc.

Davant dels abusos rebuts per part del marit, finalment ella decideix deixar-lo. Torna amb la seva família d'origen i, de fet, ella, cal dir-ho, és afortunada que l'acullin, perquè readmetre una filla significa una boca més per omplir i molts cops les famílies amb pocs recursos opten per no fer-ho. Així que moltes dones en la seva situació acaben al carrer.

En el cas de la Vasanti, els seus germans li deixen utilitzar maquinària antiga del taller familiar, un espai per treballar i diners per començar un negoci.

Com que dependre econòmicament dels seus germans no és factible a llarg termini, ella demana un crèdit a l'ONG SEWA (Self-Employed Women's Association), que és pionera a la zona i que treballa amb dones pobres.

Nussbaum analitza també bona part dels trets contextuals de la història de la Vasanti i que són comuns a moltes dones de la seva regió.

Mala nutrició de petita: les famílies pobres alimenten millor els fills que les filles, perquè se les destina majoritàriament a les tasques de la llar i consideren que aquestes contribueixen menys en l'economia familiar.

Accés limitat a la sanitat: per les mateixes raons anteriors, a les nenes se les porta menys sovint al metge si es posen malaltes.

La Vasanti ha tingut, de fet, la sort d'estar viva, perquè a moltes regions de l'Índia els avortaments selectius relacionats amb el sexe de la criatura eren molt generalitzats, tant és així que en algunes regions del país hi ha un 25% més d'homes que de dones.

Manca d'educació formal: la creença que les dones tenen menys oportunitats laborals i que abandonaran la família en cas de casar-se també afecta l'educació de les nenes. Això té conseqüències a diferents nivells: l'analfabetisme és molt més gran entre la població femenina i, per això, les dones queden excloses de moltes feines. Al mateix temps, sense una educació formal, moltes dones tenen una comprensió limitada de l'estructura política i econòmica del país i això també els tanca la porta a ser capaces d'invertir la seva situació políticament.

Es tracta, doncs, d'un cercle viciós de desigualtat. La desigualtat en la legislació de la propietat i de l'herència també fa que dones com la Vasanti ho tinguin més difícil que els homes per tirar endavant de forma independent.

La Vasanti va patir violència domèstica, afavorida per l'alcoholisme i l'addicció al joc del seu marit. Sense xarxes de suport ni recursos propis, moltes dones es veuen atrapades en aquestes relacions abusives.

Durant el seu matrimoni, la Vasanti es va veure aïllada de tota relació que no fos desigual. No tenia amics, no col·legues, no participava en cap aspecte de la vida social o política. Tampoc va tenir fills, ja que el seu marit es va sotmetre a una esterilització a canvi d'un incentiu econòmic, fet que va tallar una altra possible font d'amor o d'afecte.

El préstec de la SEWA la va deslligar de l'estatus de persona dependent i, al mateix temps, aquesta independència li va potenciar l'autoestima, la seva capacitat d'elecció i la possibilitat de fer vincles amb altres dones.

Altres aspectes que podríem analitzar: les hores que treballa, té temps per l'oci?

Probablement sí, perquè no té fills, i això significa que no està atrapada dins de la doble jornada que per milions de dones suposa treballar fora i ser la responsable de la cura de la família i les tasques domèstiques.

Una altra qüestió que podria considerar-se és l'impacte del seu entorn físic. Viu en un lloc contaminat o perillós? Té la capacitat de reflexionar sobre temes mediambientals o de participar en la presa de decisions en aquest àmbit?

Partint d'aquest context, quines són les seves oportunitats, les seves perspectives i com la pot ajudar una política del desenvolupament?

L'enfocament del PIB no està aliat amb la lluita personal de la Vasanti.

No interpreta la seva situació de forma que tingui sentit per ella i, per això, no li soluciona els problemes.

L'augment de la riquesa mitjana del país podria ser bo si el govern adoptés polítiques amb efectes profitosos per la vida de les persones com ella, però això no passa i la riquesa acaba en mans de les elits. D'aquesta manera, les xifres del PIB no són només una mitjana que ignora la distribució real de la renda, sinó que exclouen la població pobre, en especial les dones pobres.

Els factors que de debò poden millorar la situació de la gent com la Vasanti no figuren en l'enfocament convencional del PIB. Per això, no és l'enfocament més adequat per parlar de desenvolupament.

A més, com assenyala Nussbaum, tots els països estan en vies de desenvolupament pel que fa a millorar i a proporcionar un mínim de qualitat de vida acceptable a tota la seva població.

Suposem que no estem interessats en l'economia, ni tan sols en la teoria política, sinó únicament en les persones, en totes les persones, siguin d'on siguin.

Com seria un enfocament que es preocupés per les persones i busqués la manera de proporcionar-los un mínim acceptable de qualitat de vida a totes elles?

Nussbaum aquí examina enfocaments que històricament han procurat abordar d'una forma més completa els problemes de les persones, com l'enfocament utilitarista de Bentham i Mill, els enfocaments que se centren en els drets humans, els basats en els recursos i, relacionats amb aquests, els contractualistes com el de Rawls.

Segons ella, tot i els esforços dels seus defensors, tots aquests enfocaments no solucionen gran part dels problemes, o bé perquè no tenen prou en compte les desigualtats inicials i les condicions de vida de les persones i l'impacte que té això ja des de bon principi, per exemple, en les seves preferències, o bé perquè posen massa èmfasi en la distribució igualitària quan la societat és desigual, o bé perquè són directament insuficients.

Amb la interpel·lació de buscar una contra-teoria que realment se centri en les persones i, tenint en compte els problemes d'aquests altres enfocaments, Nussbaum defensa l'enfocament de les capacitats com un enfocament ètic des del principi, que es pregunta quines coses la societat ha de nodrir, protegir i defensar.

Aquest enfocament concep cada persona com un fi en si mateix i no es pregunta pel benestar mitjà de la societat, sinó per les oportunitats disponibles de cada ésser humà. És en funció d'aquestes oportunitats que es pot definir l'èxit.

Això significa que també està centrat en l'elecció o la llibertat, perquè les oportunitats, les capacitats, són llibertats substancials. En aquest sentit, també està compromès amb el respecte a les facultats d'autodefinició de les persones.

Intenta posar el focus en la qualitat de vida i la justícia social bàsica i també s'ocupa de la injustícia i les desigualtats socials arrelades, en especial a les manques de capacitats per causa de la discriminació o la marginació.

S'alinea amb els drets humans, perquè també té l'objectiu de garantir condicions dignes per a totes les persones, però, a més a més, treballa perquè siguin efectius. Calen accions positives que garanteixin que les persones puguin exercir-los realment.

Per exemple, per erradicar el racisme i el sexisme als Estats Units, cal alguna cosa més que el simple reconeixement formal d'igualtat de tracte per a tothom. Per això, assigna una tasca urgent a l'Estat i a les polítiques públiques per millorar la qualitat de vida de totes les persones.

Tenint clar tots aquests punts, què són les capacitats?

Com les defineix Nussbaum? Ja hem vist que les anomena llibertats substancials, però com que és conscient que podem entendre el terme en diferents sentits, introdueix una sèrie de distincions.

Les capacitats no fan referència a les facultats innates de les persones. Aquestes se situen en l'àmbit biològic de l'ésser humà i Nussbaum les anomena capacitats bàsiques.

Tampoc descriuen les habilitats o les destreses que una persona va adquirint al llarg de la vida, que se situen en l'àmbit de l'aprenentatge i que anomena capacitats internes.

Per Nussbaum, les capacitats són la suma o combinació de les capacitats internes i les condicions de context social, econòmic i polític, i per això també les anomena capacitats combinades. Són un conjunt d'oportunitats, interrelacionades entre si, que estan a disposició de la persona en un context i que li permeten poder escollir i actuar.

Important: tot i que estan relacionats, no hem de barrejar el significat de capacitats amb el de funcionaments. El funcionament és la materialització, la realització activa de la capacitat. Les capacitats són, essencialment, oportunitats i per això són les respostes a la pregunta: què és capaç de fer o ser una persona?

Com que la resposta a aquesta pregunta podia ser interminable i podríem entretenir-nos amb múltiples aspectes irrellevants des del punt de vista de la justícia social, Nussbaum estableix un criteri per determinar les capacitats essencials, és a dir, els àmbits de llibertat que haurien de disposar les persones per poder gaudir d'una vida humanament digna.

Ens diu que un ordre polític acceptable està obligat a procurar a tots els seus ciutadans un nivell llindar de les següents 10 capacitats centrals:

1. Vida: poder viure sense morir d'una forma prematura.

2. Salut física: poder gaudir d'una bona salut, incloent-hi la reproductiva, rebre una alimentació adequada, disposar d'un habitatge digne.

3. Integritat física: poder moure's lliurement, estar protegit d'atacs violents.

4. Sentits, imaginació i pensament: poder desenvolupar habilitats intel·lectuals i creatives gràcies a una educació adequada.

5. Emocions: poder sentir vincles, estimar, experimentar el dol i tenir un desenvolupament emocional respectat.

6. Raó pràctica: poder reflexionar críticament, formar-se una concepció del bé i planificar la pròpia vida.

7. Afiliació: poder viure i relacionar-se amb els altres, mostrant empatia i contribuir a la comunitat.

8. Altres espècies: poder viure en relació propera i respectuosa amb els animals, les plantes i el món natural.

9. Joc o oci: poder riure, jugar i gaudir d'activitats recreatives per al benestar social i personal.

10. Control del propi entorn: polític, poder participar de forma efectiva en decisions polítiques que governin la nostra vida i tenir el dret a la participació política, a l'associació i llibertat d'expressió, i material, poder accedir a propietats i oportunitats laborals en condicions d'igualtat.

Segons Nussbaum, aquesta és una proposta universal basada en els seus estudis fets arreu del món, però no és una llista tancada, sempre es pot ampliar i és prou flexible perquè cada nació la pugui concretar i adaptar sense sacrificar-ne cap els seus trets culturals, històrics i tradicionals.

Això sí, cal tenir en compte que les capacitats pertanyen, en primer lloc, a les persones individuals i només en un sentit derivat poden pertànyer a un col·lectiu. Com que són qualitativament diferents, de la mateixa manera que no es pot compensar una manca d'una amb una gran quantitat d'una altra, tampoc es pot compensar amb diners.

Posem per cas que les condicions socials fan que sembli impossible garantir un nivell llindar de les 10 capacitats per a tots i s'ha de triar entre capacitats. Davant d'això, la pregunta natural de l'economista tradicional és: quins sacrificis he de fer?

Però l'anàlisi cost-benefici no capta bé la dimensió i profunditat del problema.

Des de l'enfocament de les capacitats i de la justícia social bàsica, quan es detecta un conflicte d'aquest tipus, la resposta no és resignar-se, sinó crear les condicions perquè en el futur no passi. Com que les capacitats tenen un valor intrínsec, quan dues capacitats xoquen entre si, la situació és tràgica.

Això significa que, fem el camí que fem, serà inevitable que obrem de forma incorrecta amb algú. Per exemple, si per la supervivència de tots s'ha de fer que els teus fills treballin i no vagin a l'escola, això significa que, tot i vius, a aquests se'ls negarà una sèrie d'oportunitats futures que no es podran compensar ni amb diners ni amb res. Per Nussbaum, l'analfabetisme és una discapacitat duradora. Recordem que a la Vasanti la manca d'educació formal li va tancar moltes portes i va perpetuar la seva condició de persona dependent.

L'educació és, de fet, un element central de l'enfocament de les capacitats.

Nussbaum assenyala que perquè l'educació sigui bona, ha de ser sensible al context, a la història i circumstàncies culturals, requereix atenció als detalls i èmfasi en temes locals. Les qüestions pedagògiques han estat objecte d'estudi en molts països diferents, per això seria raonable pensar que un diàleg transcultural podria acabar produint uns principis generals que puguin ser, després, implementats de forma flexible a cada nació i regió.

Ara bé, una cosa clara és que l'educació no s'ha de limitar a l'alfabetització lecto-escriptora i a la numèrica bàsica. Es necessita molt més perquè contribueixi en el desenvolupament humà de forma significativa. Moltes nacions s'han centrat en habilitats comercialitzables en el mercat laboral, que generen beneficis econòmics a curt termini.

Però n'hi ha d'altres, relacionades amb les humanitats i les arts, com el pensament crític, poder imaginar i situar-se en el lloc dels altres, comprendre el lloc en el món, etc., que són essencials pel foment d'una ciutadania democràtica responsable.

L'educació, que ja en si mateixa és valuosa i una font de satisfacció per a tota la vida, actua com un ferment, com un catalitzador per fer créixer i exercir destreses com la comunicació o la capacitat de prendre decisions. L'educació permet que les persones aprofundeixin en les aptituds que ja posseeixen i les converteixin en capacitats internes, en habilitats desenvolupades de tota mena. Les persones educades tenen accés a millors oportunitats de feina, poden participar més activament en la vida política, social, interactuar productivament amb els altres a diferents nivells.

A més a més, a nivell global, l'educació té un rol fonamental per combatre el desavantatge i la desigualtat. Mitjançant aquesta, es poden superar barreres socials i econòmiques que dificulten el ple desenvolupament de les persones. A més, té un impacte específic en les dones, que els permet modificar les dinàmiques de poder a la llar, especialment en llocs on històricament s'han vist privades d'aquesta.

Com que és evident que l'educació obre les portes a una àmplia diversitat de capacitats adultes, Nussbaum ens dirà que l'educació ha de ser obligatòria pel cap baix fins als 16 anys. Els pares no han de tenir dret a decidir sobre aquesta matèria. Imposar una educació als nens quan no poden escollir per ells mateixos no és una violació de la seva llibertat, al contrari, és una condició de possibilitat pel desenvolupament de les seves capacitats futures, és a dir, de les seves llibertats substancials.

I amb això, hem acabat l'esquema de la teoria de les capacitats de Nussbaum.