Introducció a la sociologia: normalitat, desviació, etiquetació i poder

Normalitat, què és la normalitat?

La normalitat és una noció que, sense que ens n'adonem, ens condiciona enormement a la nostra vida social.

Sovint diem, això no és normal, o aquest paio no és normal, i quan ho fem, sense adonar-nos, estem construint els límits del que és possible.

Estem reforçant les normes socials.

Sovint pensem que la normalitat ens parla del que fa la majoria.

Tot i que això sempre dependrà del grup al qual fem referència, i per això diem que és relativa.

I a més, si ens hi fixem, veurem que més que de majories, que més que de quantitat, el que hem de parlar és del poder.

Així, una minoria poderosa pot fer creure a la majoria que el que fa no és normal.

Veiem, per tant, com la idea de normalitat i de desviació no són tan clares com podrien semblar a primer cop d'ull.

El mateix passa amb la idea d'etiquetació.

Un cop tenim definida una normalitat, a la societat li cal mantenir-la.

I per això, quan algú es desvia d'aquesta normalitat,

la societat l'etiqueta.

I se'ls aplica el que en sociologia anomenem mecanismes de control social.

Després hi tornarem.

Abans, fixem-nos com, una vegada més,

les coses no són sempre com semblen.

A la nostra vida social, constantment ens estem etiquetant uns als altres.

De vegades, directament.

I sovint, indirectament, parlant amb els altres, per escrit, etcètera.

Des de la sociologia, o des de la perspectiva sociològica, és habitual dir que el joc de posar etiquetes ens diu sempre molt més de l'etiquetador que no pas de l'etiquetat.

Què volem dir amb això?

Bàsicament, volem dir que les etiquetes no necessàriament ens parlen de les característiques d'aquell que etiquetem,

sinó també, o sobretot, del poder d'aquells que etiqueten per fer passar com a vàlides les seves etiquetes.

És a dir, la manera com ells o elles donen sentit al món.

Per això, una etiqueta sovint ens parla més de l'etiquetador, de com pensa, del poder que té per imposar la seva etiqueta que de l'etiquetat.

Ja que qualsevol etiqueta, per definició, redueix una realitat complexa a una altra de molt més simple.

Tenim clar, per tant, que quan diem que algú es desvia, estem parlant que algú es desvia del que la majoria social, per número o, sobretot, per poder,

ha decidit que és normal.

Tornem a la idea de control social.

Que dèiem s'aplica als que es desvien del que en cada moment es considera normal.

Quan parlem de control social,

parlem dels mecanismes que s'apliquen als individus perquè es conformin, perquè no es desviïn del que s'espera d'ells.

Que no es desviïn del que és normal.

Veiem quins són.

Evidentment, la força física, però això només s'utilitza en última instància.

Perquè hi ha molts altres mecanismes per dissuadir els desviats.

Per exemple, la pressió econòmica, treure la feina, rebaixar professionalment,

una hipoteca, imposar multes, etcètera.

També la pressió legal, lleis, demandes, contractes.

I també tenim mecanismes molt més subtils, com la marginació, com la provi, el murmuri.

I també tenim els mecanismes més poderosos.

Aquells que són difícils d'identificar per una raó molt senzilla, i és que són dins nostre.

Que els hem interioritzat.

Parlem de la vergonya,

i parlem també de la culpa.

Entendre com s'entrellacen tots aquests conceptes és un dels reptes de la imaginació sociològica.

Un repte apassionant.

Perquè avui dia vivim en un món on no hi ha una normalitat.

I on, per tant, no podem identificar una desviació.

Sinó que vivim en un món amb una gran pluralitat de normalitats, i, per tant, amb un complex joc d'etiquetacions, de poders,

per configurar els límits que organitzen la nostra vida conjunta.